Després d'unes setmanetes de descans i deixant que la pols es filtrés per els llocs més recòndits del cauet em disposo, prévia higienització del local, a treure una miqueta l'òxid del teclat (i dels axons....), ha intentar donar una mica de vida a aquest espai, a evitar que es sumeixi en l'oblit i en regalar als visitants/es quelcom per, si més no, captivar la seva atenció incitant a que continuïn llegint les línies següents, si encara no ho he aconseguit, què fas llegint, encara? Visita una altra pàgina, internet està plagada de coses més divertides i més interessants, si per el contrari encara continues essent present, avans de tot, gràcies.
Avui a classe de fonaments de psicologia hem pogut tenir constància del documental "Los niños de la estación de Leningradsky", un documental, que no deixará a ningú indiferent, mentre anaven pasant els fotogrames he tingut que fer descomunals esforços per no deixar escapar una llàgrima, mai he pogut tolerar que un infant visqués en condicions infrahumanes, i aquesta sensació em portà a recordar l'obra de teatre "Los bajos fondos" (На дне o en el nostre alfabet Na Dnié) de Màximo Gorky pseudònim de Alekséi Maksímovich Péshkov. Per qui no ho sàpiga, Gorki, va viure gran part de la seva vida com indigent en la rusia zarista, duent a terme, moltes vegades, tasques pejoratives o de baix reconeixement social. El que si es pot dir, i rarament ho trobareu en qualsevol enciclopèdia es que aquest estil de vida va omplir d'experiències enriquidores, a cada cual més inverosímil, la ment l'escriptor soviètic, fins al punt d'adquirir una gran autoestima (una anècdota curiosa diu que Gorki, una vegada va agafar per la jaqueta a un home de bona posició, i el va desafiar, simplement per que aquest el va mirar de forma despectiva), per la qual cosa no es d'extranyar que mentre veiés el documental, i juntament amb el transcurs que han adquirit les classes d'avui, em vingués a la ment cada dos per tres aquest nom.Era una freda nit pels voltants d'octubre de l'any 2006, en la classe de història del teatre, mentre el professor ens impregnava amb una de les seves magistrals i eloqüents sessions sobre teatre soviètic on va aparèixer aquest nom, la seva vida, la seva obra, i a mesura que aquesta poètica narració anava formant part de la meva ment, un únic pensament m'espurnejava "Has de llegir aquesta obra, has de llegir aquesta obra,...". Em vaig disposar a recórrer totes les llibreries que trobés al meu pas, i en totes rebia la mateixa resposta, en cap establiment havien sentit a parlar d'aquell tresor literari, ni coneixien quina podia ser l'editorial que hagués fet possible que tal història arrivés a les mans de l'home de peu. Fins que en una petit i quasi llòbreg antre del Raval vaig topar amb l'ansiada obra, l'ancià que em va atendre, un erudit del teatre, i que des d'aquí vull agrair la seva feina, em va dir que aquell llibre estava descatalogat i que difícilment en podria trobar una còpia, per tant no me'l podia vendre, però si que va tenir l'amabilitat de poder-me'l fotocopiar, quep a dir que no el vaig trobar per internet, ni tan sols per vies underground (emule i succedanis). Ràpidament, em vaig disposar a navegar per les seves pàgines impregnades pel tonner encara calent, i a deixar-me portar per la seva abrumadora història.
Explico tota aquesta parrafada perquè a més de resultar amé per al lector/a, trobo que es una anècdota si més no, digne de formar part de l'entrada, també remarcar que si algun lector/a té al prestatge de la seva habitació aquesta obra, mirant fixament, esperant tornar a ser llegida, observant mentre el seu propietari està llegint aquestes linies, o potser fent un petit most, que em permetés, si més no, fer-hi un cop d'ull, li agrairia eternament.
La obra narra el transcurs sense sentit de les vides dels seus protagonistes, uns personatges sense futur, ni present, de classes baixes i escàs poder adquisitiu, però plens d'il.lusions. Gorki, pretén mostrar la realitat d'un Estat a l'abisme de la revolució socialista, plasmant el reflexe dels seus anys vivint a les portes de la misèria. L'escriptor crea una atmósfera que captivarà al lector quasi instantàniament, ja que a diferència de la majoria de la literatura occidental, el pensament de protagonisme col.lectiu hi és present, fent que ràpidament un es senti identificat amb algun dels seus entranyables personatges, al marge del context polític, el qual hi és present en la majoria dels seus diàlegs, també destaca la càrrega psicològica que dóna vida a les diferents situacions, ja que tot i les penúries viscudes, la mancança de necessitats bàsiques (com diria Maslow), els personatges sobreviuen enfortint la seva autoestima canalitzant les seves pors, la seva ràbia envers el sistema i altres emocions enquistadores, en un fort sentiment d'esperança que fa que tot i que la vida que els ha tocat viure els empeny cap a un egoisme desmesurat com a mecanisme de defensa, faci que actuïn en mútua compenetració per assolir un únic i clar objectiu: poder sobreviure al dia a dia de la realitat que els ha tocat viure, evadint-se d'aquesta a través del joc i les apostes banals que fan gala durant el transcurs dels diferents actes. El resultat es clar, hi trobem un clar exponent de l'humanisme, tant psicològic com socialista.
Per conclure, i reiterant en el documental avans esmentat, una de les reaccions d'aquells infants desafavorits que més m'han impactat han sigut els incessants atacs envers els indigents adults, es podria considerar que els petits veuen en aquests els seus respectius futurs, i, fent ús dels seus mecanismes de defensa, projecten en els veterans el seu odi cap a ells mateixos, fonamentant així la seva baixa autoestima, o també cabria la hipòtesis de que projectessin el seu odi cap als seus progenitors, ja que tant ells com el sense sostre majors comparteixen un mateix estil de vida (alcoholisme, drogues, classe social baixa, etc...).
