Teràpies, humor i absència de colors

Cada vegada se'm fa més difícil i feixuc escriure en aquest blog, no es mandra ni falta d'idees, suposo que simplement m'he cansat.
Nadal, època estimada per alguns i rebutjada per la majoria, dies en que un es sumeix en la comoditat del descans, deixant progressivament aparcada la rutina diària que caracteritza la societat imperant per oblidar-se dels deures mundans i gaudir de certs plaers que ens ofereix la vida, si un sap com emprar-los, es clar. Estimat/da lector/a si ets d'un dels afortunats que gaudeix d'aquestes festes sense gaires preocupacions, la meva enhorabona, en cas contrari, et recomano que deixis de donar voltes al cap, surtis una miqueta, t'envoltis de gent magnifica i t'encomanis de plaer. Bé, sense més divagacions absurdes i sense sentit dono pas a l'ultima entrada de l'any (encara que espero que no sigui així).

He estat voltant una miqueta pels blogs dels companys, la gran majoria han recomanat pelicules, llibres, sèries, etc..i una cosa que m'ha cridat l'atenció ha sigut no veure cap entrada relacionada amb una sèrie d'animació creada per Comedy Central anomenada Dr Katz: Therapist professional, suposo que el motiu es simple, es una sèrie que ja compta amb una mica més d'una dècada i no va ser gaire popular per les nostres terres (va ser emessa al K3, als migdies) per tant no es d'extranyar que hagi passat desapercebuda.
La trama gira entorn dels pacients del Dr Katz que asisteixen a la seva consulta. Aquests, principalment, gaudeixen de gran prestigi i fama, super estrelles, etc... frustrats o simplement que no gaudeixen de gran fama. En cada capítol es mostren les terapies d'un o més pacients, encara que també es mostren els conflictes del Dr amb ell mateix i sobretot amb el seu fill, Ben, el qual és un alacra social i un paràsit pel seu pare, ja que no només no té feina, sino que es pasa el dia estirat al sofà o de visita a la consulta, on intenta una i altra vegada sense èxit i a pesar de les insinuacions cridar l'atenció de Laura, la secretària del seu pare.
De la part tècnica destaca l'estètica crua, es a dir, només els personatges tenen color, la resta d'objectes inanimats son grisos, aquesta tècnica es coneguda com a squigglevision.

Però passem a la part divertida, a la essència de la sèrie. El que resulta realment destacant són el seguit de situacions en les quals el Doctor es veu involucrat durant el transcurs de les sessions amb els seus clients, les històries d'aquests, els seus traumes, l'absurditat dels seus actes i les hilarants vivències que conformen el circ en que es converteix la consulta. No sols això, sinò que trobem com el mateix Doctor relaciona les experiències dels seu pacients amb les seves pròpies vivències, donant el toc de distinció a tanta absurditat, que per altra banda conforma el dia a dia de moltes vides quotidianes reals, i segurament en un moment determinat, o en un episodi concret, hom es vegi reflectit en la pantalla del televisor.
L'humor sarcàstic i àcid hi és present al llarg dels 20 minuts de metratge. A vegades no es sap si qui està pitjor es el mateix Doctor o els seus pacients, i si aquests influeixen en la seva conducta posterior. Menció especial mereixen les frases dels clients, humor amb segones banyat amb inocència ingènua. Una sèrie que ens mostra el punt d'absurditat que poden arrivar a assolir certes persones, i alhora ens ajuda a riure'ns de la nostra professió.

Algunes de les frases divertides dels seus pacients son:

"Yo recordo la primera vegada que vaig tenir sexe....ja que encara conservo el rebut"
"Tot es culpa teva!...Saps per què va morir Jesus? Per la teva culpa!- Això es una gran càrrega per un nen de tres anys"
"....A mí sempre em va agradar fer servir la meva capa de superheroi, mai me la vaig treure, fins que un dia la meva mare em va dir: Siusplau, fill, encara que sigui aquesta vegada, es el funeral de la teva àvia - al que vaig respondre- mare, tinc 18 anys, crec tenir una edad suficient per decidir si vull o no treure'm la capa"

Algunes curiositats de la sèrie:
-En un capítol de South Park (una altra sèrie de la Comedy Central) apareix el Dr Katz com el terapeuta del Sr Garrison.
-En un capítol de Family Guy (no crec que faci falta presentació) torna a fer un cameig el nostre doctor per aquesta vegada tractar a Petter Griffin.
-En Duckman (una altra sèrie de la Comedy), en un capítol, el protagonista veu un retrat del Dr Katz i diu: "Quan et miren a tu, saben el que veuen, quan em miren a mi, canvien de canal".

Aqui deixo alguns enllaços a fragments de capítols, malhauradament estàn en anglès:
http://www.youtube.com/watch?v=c8wN_cA-fQg
http://www.youtube.com/watch?v=3c440-L1SuA
http://video.google.es/videoplay?docid=1405750386427741612&ei=LPQ5S-C1G4uW-Aaox_zRDg&q=dr+katz&hl=es#

The bunny on the Moon

Després d'unes setmanetes de descans i deixant que la pols es filtrés per els llocs més recòndits del cauet em disposo, prévia higienització del local, a treure una miqueta l'òxid del teclat (i dels axons....), ha intentar donar una mica de vida a aquest espai, a evitar que es sumeixi en l'oblit i en regalar als visitants/es quelcom per, si més no, captivar la seva atenció incitant a que continuïn llegint les línies següents, si encara no ho he aconseguit, què fas llegint, encara? Visita una altra pàgina, internet està plagada de coses més divertides i més interessants, si per el contrari encara continues essent present, avans de tot, gràcies.

Avui a classe de fonaments de psicologia hem pogut tenir constància del documental "Los niños de la estación de Leningradsky", un documental, que no deixará a ningú indiferent, mentre anaven pasant els fotogrames he tingut que fer descomunals esforços per no deixar escapar una llàgrima, mai he pogut tolerar que un infant visqués en condicions infrahumanes, i aquesta sensació em portà a recordar l'obra de teatre "Los bajos fondos" (На дне o en el nostre alfabet Na Dnié) de Màximo Gorky pseudònim de Alekséi Maksímovich Péshkov. Per qui no ho sàpiga, Gorki, va viure gran part de la seva vida com indigent en la rusia zarista, duent a terme, moltes vegades, tasques pejoratives o de baix reconeixement social. El que si es pot dir, i rarament ho trobareu en qualsevol enciclopèdia es que aquest estil de vida va omplir d'experiències enriquidores, a cada cual més inverosímil, la ment l'escriptor soviètic, fins al punt d'adquirir una gran autoestima (una anècdota curiosa diu que Gorki, una vegada va agafar per la jaqueta a un home de bona posició, i el va desafiar, simplement per que aquest el va mirar de forma despectiva), per la qual cosa no es d'extranyar que mentre veiés el documental, i juntament amb el transcurs que han adquirit les classes d'avui, em vingués a la ment cada dos per tres aquest nom.Era una freda nit pels voltants d'octubre de l'any 2006, en la classe de història del teatre, mentre el professor ens impregnava amb una de les seves magistrals i eloqüents sessions sobre teatre soviètic on va aparèixer aquest nom, la seva vida, la seva obra, i a mesura que aquesta poètica narració anava formant part de la meva ment, un únic pensament m'espurnejava "Has de llegir aquesta obra, has de llegir aquesta obra,...". Em vaig disposar a recórrer totes les llibreries que trobés al meu pas, i en totes rebia la mateixa resposta, en cap establiment havien sentit a parlar d'aquell tresor literari, ni coneixien quina podia ser l'editorial que hagués fet possible que tal història arrivés a les mans de l'home de peu. Fins que en una petit i quasi llòbreg antre del Raval vaig topar amb l'ansiada obra, l'ancià que em va atendre, un erudit del teatre, i que des d'aquí vull agrair la seva feina, em va dir que aquell llibre estava descatalogat i que difícilment en podria trobar una còpia, per tant no me'l podia vendre, però si que va tenir l'amabilitat de poder-me'l fotocopiar, quep a dir que no el vaig trobar per internet, ni tan sols per vies underground (emule i succedanis). Ràpidament, em vaig disposar a navegar per les seves pàgines impregnades pel tonner encara calent, i a deixar-me portar per la seva abrumadora història.
Explico tota aquesta parrafada perquè a més de resultar amé per al lector/a, trobo que es una anècdota si més no, digne de formar part de l'entrada, també remarcar que si algun lector/a té al prestatge de la seva habitació aquesta obra, mirant fixament, esperant tornar a ser llegida, observant mentre el seu propietari està llegint aquestes linies, o potser fent un petit most, que em permetés, si més no, fer-hi un cop d'ull, li agrairia eternament.
La obra narra el transcurs sense sentit de les vides dels seus protagonistes, uns personatges sense futur, ni present, de classes baixes i escàs poder adquisitiu, però plens d'il.lusions. Gorki, pretén mostrar la realitat d'un Estat a l'abisme de la revolució socialista, plasmant el reflexe dels seus anys vivint a les portes de la misèria. L'escriptor crea una atmósfera que captivarà al lector quasi instantàniament, ja que a diferència de la majoria de la literatura occidental, el pensament de protagonisme col.lectiu hi és present, fent que ràpidament un es senti identificat amb algun dels seus entranyables personatges, al marge del context polític, el qual hi és present en la majoria dels seus diàlegs, també destaca la càrrega psicològica que dóna vida a les diferents situacions, ja que tot i les penúries viscudes, la mancança de necessitats bàsiques (com diria Maslow), els personatges sobreviuen enfortint la seva autoestima canalitzant les seves pors, la seva ràbia envers el sistema i altres emocions enquistadores, en un fort sentiment d'esperança que fa que tot i que la vida que els ha tocat viure els empeny cap a un egoisme desmesurat com a mecanisme de defensa, faci que actuïn en mútua compenetració per assolir un únic i clar objectiu: poder sobreviure al dia a dia de la realitat que els ha tocat viure, evadint-se d'aquesta a través del joc i les apostes banals que fan gala durant el transcurs dels diferents actes. El resultat es clar, hi trobem un clar exponent de l'humanisme, tant psicològic com socialista.

Per conclure, i reiterant en el documental avans esmentat, una de les reaccions d'aquells infants desafavorits que més m'han impactat han sigut els incessants atacs envers els indigents adults, es podria considerar que els petits veuen en aquests els seus respectius futurs, i, fent ús dels seus mecanismes de defensa, projecten en els veterans el seu odi cap a ells mateixos, fonamentant així la seva baixa autoestima, o també cabria la hipòtesis de que projectessin el seu odi cap als seus progenitors, ja que tant ells com el sense sostre majors comparteixen un mateix estil de vida (alcoholisme, drogues, classe social baixa, etc...).

En l'anterior entrada es va fer un petit tastet de la obra de Sartre "A porta tancada", on s'explicava a petits trets el joc de mirades que l'autor atribuïa als personatges. L'argument, com es va explicar anteriorment, tracta sobre l'espera que viuen i pateixen tres nou vinguts al infern, a les portes del judici final, però aquest no arriba mai, sols es troben els personatges, en una sala buida, amb una estatua de bronze de mirada penetrant; el que desconeixen és que els unics jutges que hi han a la sala, els unics executors de la condemna son élls mateixos, a través de les seves mirades inquisidores que desvetllen l'interior de les seves ànimes i mostren el reflexe de la seva bogeria, a mesura que l'obra adquireix maduresa, els protagonistes van desvestint les seves ànimes, mostrant la seva vulnerabilitat interior i exposant-se a les seves pors, més profundament arrelades.
Jean Paul Sartre prenia la psicologia des d'un punt de vista existencialista, rebutjava la visió psicoanalítica de Freud, argumentant, amb contundència i perspicàcia, que un ésser humà adult no podia ni debia defensar els seus defectes amb fets ocorreguts en la seva infància, ja que ho considerava extremadament inmadur e irracional, creant així un psicoanàlisi basat en una autocrítica del subjecte, eliminant l'autoengany basat en racionalitzacions errónies que considerava inherent a les teories del psicòleg vienès.
Sartre considerava les mirades dels altres com les portes de l'infern personal, es el ser constanment jutjat per l'altre; i en l'obra abans esmentada, s'aprofundeix en el concepte de la influència de les mirades alienes a la psique individual i personal, que mostren la realitat i a partir d'aquesta l'individu es jutjat i condemnat, solidificant, eternitzant la realitat de l'existència dels seus pecats. La mort s'expressa en la mirada dels altres, conduint-los a una mort eterna.

Seguint al conillet blanc....

Després d'haver estat passejant una estona pels voltants del cau visitant altres espais de reflexió mental, en els quals es parla molt de la eticitat dels experiments psicològics, (qui no recorda o hasentit a parlar del petit Albert?) s'ha despertat en mi una certa reminiscència (o record, com més us agradi, encara que jo em quedo amb "reminiscència", m'agrada com sona aquesta paraula) sobre una sèrie de televisió, que van fer, si no recordo malament a Cuatro, fa ja temps, la feien molt tard a la nit, malauradament no recordo ni el nom ni els dies que la feien i ni si es continua fent, el que si recordo, es l'emprenta emocional que me va deixar un dels pocs capítols que vaig veure... ho sento, m'he oblidat d'explicar de què anava la sèrie, es tractava d'un hospital psiquiàtric d'alt stàndig, on el doctor "no recordo el nom", juntament amb el seu equip tractaven els casos més inverosímils que es poden imaginar, qual doctor House, però sense mantenir la frescura i el punt interessant de misantropia que mostren el dr Greg i el seu equip. Tornant al tema de conversa.... en aquell capítol, s'ingressava a un home el qual feia anys que patia una forta depressió que li impedia tan sols articular paraula alguna, la seva familia desesperada entra en contacte amb aquest hospital y el doctor vol provar un mètode experimental que consisteix en "extirpar" la part del cervell que causa la tristesa; al marge de que sigui plausible o no la intervenció, o si es tracti d'un cas més de ficció, cosa que amb aquesta entrada no espreten debatir, està el fet moral que comporta el manipular a les persones com si fóssin máquines, preparades per a ser reparades en cas de que no compleixin les espectatives socials establertes, d'eliminiar el que ens fà humans, per molt desagradable que sigui, o en comptes de fer quelcom per evitar aquestes situacions (em refereixo a la familia dle pacient) es miri cap a una altra banda i s'obti per la vertent més fàcil i ràpida, sense pensar en les conseqüències que puguin comportar-li al pacient. Recordo com vaig deixar volar la meva imaginació, i com em vaig descobrir imaginant que si aquest cas fós real, no es trigaria a poder dissenyar humans a la carta, amb la cual cosa deixariem de ser humans, sé que es només una sèrie, que es ficció, però no deixa d'estar allà. Un altre pensament que m'ha brotat recentment, es el referent a la gent que pateix alucinacions suaus, es a dir, tenen el que en argot popular es diria "un amic imaginari", no em refereixo, abans de continuar, a la gent que tingui esquizofrènia o mostri deliris que puguin perjudicar-los a ells/es i a la gent del seu voltant, com he dit unes quantes línies més amunt, aquest no es el blog més adient per aquests temes, no de moment; la qüestió que em faig, es, quin dret moral o ètic ténen els psiquiatres que mediquen a aquesta gent, per "matar als seus amics imaginaris"? Quin problema comporta que la gent pugui veure o no a persones que els altres no poden veure? si això els fa feliços, quin dret té ningú d'acavar amb la felicitat de les persones? total, amb un únic i clar objectiu, el de crear pacients que consumeixin medicaments de per vida, i per tant, tenir ingressos de per vida.

Per concloure, i aprofitant (o manipulant, qui sap....) el curs que está seguint l'entrada, parlaré de l'obra del filòsof i dramaturg (com no, venint de mi...) existencialista Jean Paul Sartre, "A porta tancada" (títol original: Huis Clos); l'obra parla del viatge interior i psicològic que pateixen els protagonistes durant la seva estada a l'infern, ja que tots son morts i esperen ser jutjats, no m'explaiaré amb l'argument, si que, però explicaré com Sartre fa servir l'ús i desús de la mirada per tenir influència sobre les ments de les persones, marcades pel pes de la societat, i com a poc a poc van desvestint les seves ànimes.... Com diria el dramaturg: "...l'infern són el altres!"

Benvinguts al cau del conill blanc

Benvingut, nou lector@ a aquest petit espai de reflexionament psicològic i, per què no, també filosòfic. Un lloc on les ments inquietes trobaran un petit descans després de tan feixuc viatge, on es donen cabuda a tots aquells pensaments que floreixen desde l'interior de les nostres psiques. Que és l'ésser humà? I com funciona la seva ment? Són preguntes que s'intentaràn respondre, si viatges fins al fons del cau del conill blanc......

En aquest primer post vull exposar una petita reflexió que em ronda pel cap desde fa uns dies, i és sobre la gran relació que trobo entre els grans teòrics de teatre i el que defensaven Pavlov i altres conductistes, més concretament amb el mètode de les accions físiques de Stanislavski, les quals tenen com a base la introspecció, es a dir, evocar sensacions a través dels records o experiències viscudes, i com en el cas de l'experiment que va fer Pavlov amb els gossos (si,si aquell que feia que els gossos salivesin al sentir la campana de la porta) crear una resposta instantània provocada per un estímul concret. Clar que en aquesta primera etapa del teòric dramaturg hi havien grans errades, cosa que va provocar que els actors anomenats "del mètode" patissin a la llarga algun trastorn psíquic, ja que es partia de la idea de concebre al ésser humà com una màquina que funciona pitjant una sèrie de botons, al qual no li afecten el traumes que hagi pogut viure i ni les coseqüències devastadores que aquests puguéssin ocasionar a la ment. Per sort, Stanislavski va rectificar en els seus ultims anys.....

El que pretenc explicar amb aquesta anècdota, es que em sembla que hi ha una manera molt diferent de concebre la ment humana als països soviètics que la que tenim en els països occidentals, segurament deguts als règims totalitaris que van experimentar, no sé em dona aquesta sensació.

I ja que estem parlant de teatre, voldria fer un petit incís en el mètode experimental d'Antonin Artaud, el teatre de la crueltat (amb aquest termini no es referia sols a la violència, sino a qualsevol canvi que experimentés el cos). Aquest mètode experimental (ja que mai s'ha possat 100% en pràctica, encara que una de les companyes que més s'aproxima es "La Fura dels Baus") consisteix en crear una atmòsfera en que els espectadors es sentin el més integrats possible en la obra, ji aquesta, a la vegada afectés al públic, segons Artaud, tan com fós possible, barrejant tot tipus de mitjans sonors i visuals (en la obra "La Plaga" es diu que va fer que la majoria d'espectadors vomitéssin a causa del fort impacte escènic). Artaud creia que en el teatre no hi ha cabuda pels dialegs, ja que aquests son buits, es per això que es considera un teatre experimental, ja que entra en conflicte amb la manera occidental de concebre el teatre (Antonin admiraba molt el teatre oriental, en especial el balinès), tot i que aquest moviment es va estendre molt durant els anys seixanta ( coincidint amb el cognitivisme, i notant que també es donava més importància a la reacció de l'organisme concret, versus el que defensava el primer Stanislavski, que no tenia en consideració els casos individuals) donant peu al que s'anomena "performance" o teatre experimental.