Seguint al conillet blanc....

Després d'haver estat passejant una estona pels voltants del cau visitant altres espais de reflexió mental, en els quals es parla molt de la eticitat dels experiments psicològics, (qui no recorda o hasentit a parlar del petit Albert?) s'ha despertat en mi una certa reminiscència (o record, com més us agradi, encara que jo em quedo amb "reminiscència", m'agrada com sona aquesta paraula) sobre una sèrie de televisió, que van fer, si no recordo malament a Cuatro, fa ja temps, la feien molt tard a la nit, malauradament no recordo ni el nom ni els dies que la feien i ni si es continua fent, el que si recordo, es l'emprenta emocional que me va deixar un dels pocs capítols que vaig veure... ho sento, m'he oblidat d'explicar de què anava la sèrie, es tractava d'un hospital psiquiàtric d'alt stàndig, on el doctor "no recordo el nom", juntament amb el seu equip tractaven els casos més inverosímils que es poden imaginar, qual doctor House, però sense mantenir la frescura i el punt interessant de misantropia que mostren el dr Greg i el seu equip. Tornant al tema de conversa.... en aquell capítol, s'ingressava a un home el qual feia anys que patia una forta depressió que li impedia tan sols articular paraula alguna, la seva familia desesperada entra en contacte amb aquest hospital y el doctor vol provar un mètode experimental que consisteix en "extirpar" la part del cervell que causa la tristesa; al marge de que sigui plausible o no la intervenció, o si es tracti d'un cas més de ficció, cosa que amb aquesta entrada no espreten debatir, està el fet moral que comporta el manipular a les persones com si fóssin máquines, preparades per a ser reparades en cas de que no compleixin les espectatives socials establertes, d'eliminiar el que ens fà humans, per molt desagradable que sigui, o en comptes de fer quelcom per evitar aquestes situacions (em refereixo a la familia dle pacient) es miri cap a una altra banda i s'obti per la vertent més fàcil i ràpida, sense pensar en les conseqüències que puguin comportar-li al pacient. Recordo com vaig deixar volar la meva imaginació, i com em vaig descobrir imaginant que si aquest cas fós real, no es trigaria a poder dissenyar humans a la carta, amb la cual cosa deixariem de ser humans, sé que es només una sèrie, que es ficció, però no deixa d'estar allà. Un altre pensament que m'ha brotat recentment, es el referent a la gent que pateix alucinacions suaus, es a dir, tenen el que en argot popular es diria "un amic imaginari", no em refereixo, abans de continuar, a la gent que tingui esquizofrènia o mostri deliris que puguin perjudicar-los a ells/es i a la gent del seu voltant, com he dit unes quantes línies més amunt, aquest no es el blog més adient per aquests temes, no de moment; la qüestió que em faig, es, quin dret moral o ètic ténen els psiquiatres que mediquen a aquesta gent, per "matar als seus amics imaginaris"? Quin problema comporta que la gent pugui veure o no a persones que els altres no poden veure? si això els fa feliços, quin dret té ningú d'acavar amb la felicitat de les persones? total, amb un únic i clar objectiu, el de crear pacients que consumeixin medicaments de per vida, i per tant, tenir ingressos de per vida.

Per concloure, i aprofitant (o manipulant, qui sap....) el curs que está seguint l'entrada, parlaré de l'obra del filòsof i dramaturg (com no, venint de mi...) existencialista Jean Paul Sartre, "A porta tancada" (títol original: Huis Clos); l'obra parla del viatge interior i psicològic que pateixen els protagonistes durant la seva estada a l'infern, ja que tots son morts i esperen ser jutjats, no m'explaiaré amb l'argument, si que, però explicaré com Sartre fa servir l'ús i desús de la mirada per tenir influència sobre les ments de les persones, marcades pel pes de la societat, i com a poc a poc van desvestint les seves ànimes.... Com diria el dramaturg: "...l'infern són el altres!"