En l'anterior entrada es va fer un petit tastet de la obra de Sartre "A porta tancada", on s'explicava a petits trets el joc de mirades que l'autor atribuïa als personatges. L'argument, com es va explicar anteriorment, tracta sobre l'espera que viuen i pateixen tres nou vinguts al infern, a les portes del judici final, però aquest no arriba mai, sols es troben els personatges, en una sala buida, amb una estatua de bronze de mirada penetrant; el que desconeixen és que els unics jutges que hi han a la sala, els unics executors de la condemna son élls mateixos, a través de les seves mirades inquisidores que desvetllen l'interior de les seves ànimes i mostren el reflexe de la seva bogeria, a mesura que l'obra adquireix maduresa, els protagonistes van desvestint les seves ànimes, mostrant la seva vulnerabilitat interior i exposant-se a les seves pors, més profundament arrelades.
Jean Paul Sartre prenia la psicologia des d'un punt de vista existencialista, rebutjava la visió psicoanalítica de Freud, argumentant, amb contundència i perspicàcia, que un ésser humà adult no podia ni debia defensar els seus defectes amb fets ocorreguts en la seva infància, ja que ho considerava extremadament inmadur e irracional, creant així un psicoanàlisi basat en una autocrítica del subjecte, eliminant l'autoengany basat en racionalitzacions errónies que considerava inherent a les teories del psicòleg vienès.
Sartre considerava les mirades dels altres com les portes de l'infern personal, es el ser constanment jutjat per l'altre; i en l'obra abans esmentada, s'aprofundeix en el concepte de la influència de les mirades alienes a la psique individual i personal, que mostren la realitat i a partir d'aquesta l'individu es jutjat i condemnat, solidificant, eternitzant la realitat de l'existència dels seus pecats. La mort s'expressa en la mirada dels altres, conduint-los a una mort eterna.