En l'anterior entrada es va fer un petit tastet de la obra de Sartre "A porta tancada", on s'explicava a petits trets el joc de mirades que l'autor atribuïa als personatges. L'argument, com es va explicar anteriorment, tracta sobre l'espera que viuen i pateixen tres nou vinguts al infern, a les portes del judici final, però aquest no arriba mai, sols es troben els personatges, en una sala buida, amb una estatua de bronze de mirada penetrant; el que desconeixen és que els unics jutges que hi han a la sala, els unics executors de la condemna son élls mateixos, a través de les seves mirades inquisidores que desvetllen l'interior de les seves ànimes i mostren el reflexe de la seva bogeria, a mesura que l'obra adquireix maduresa, els protagonistes van desvestint les seves ànimes, mostrant la seva vulnerabilitat interior i exposant-se a les seves pors, més profundament arrelades.
Jean Paul Sartre prenia la psicologia des d'un punt de vista existencialista, rebutjava la visió psicoanalítica de Freud, argumentant, amb contundència i perspicàcia, que un ésser humà adult no podia ni debia defensar els seus defectes amb fets ocorreguts en la seva infància, ja que ho considerava extremadament inmadur e irracional, creant així un psicoanàlisi basat en una autocrítica del subjecte, eliminant l'autoengany basat en racionalitzacions errónies que considerava inherent a les teories del psicòleg vienès.
Sartre considerava les mirades dels altres com les portes de l'infern personal, es el ser constanment jutjat per l'altre; i en l'obra abans esmentada, s'aprofundeix en el concepte de la influència de les mirades alienes a la psique individual i personal, que mostren la realitat i a partir d'aquesta l'individu es jutjat i condemnat, solidificant, eternitzant la realitat de l'existència dels seus pecats. La mort s'expressa en la mirada dels altres, conduint-los a una mort eterna.

Seguint al conillet blanc....

Després d'haver estat passejant una estona pels voltants del cau visitant altres espais de reflexió mental, en els quals es parla molt de la eticitat dels experiments psicològics, (qui no recorda o hasentit a parlar del petit Albert?) s'ha despertat en mi una certa reminiscència (o record, com més us agradi, encara que jo em quedo amb "reminiscència", m'agrada com sona aquesta paraula) sobre una sèrie de televisió, que van fer, si no recordo malament a Cuatro, fa ja temps, la feien molt tard a la nit, malauradament no recordo ni el nom ni els dies que la feien i ni si es continua fent, el que si recordo, es l'emprenta emocional que me va deixar un dels pocs capítols que vaig veure... ho sento, m'he oblidat d'explicar de què anava la sèrie, es tractava d'un hospital psiquiàtric d'alt stàndig, on el doctor "no recordo el nom", juntament amb el seu equip tractaven els casos més inverosímils que es poden imaginar, qual doctor House, però sense mantenir la frescura i el punt interessant de misantropia que mostren el dr Greg i el seu equip. Tornant al tema de conversa.... en aquell capítol, s'ingressava a un home el qual feia anys que patia una forta depressió que li impedia tan sols articular paraula alguna, la seva familia desesperada entra en contacte amb aquest hospital y el doctor vol provar un mètode experimental que consisteix en "extirpar" la part del cervell que causa la tristesa; al marge de que sigui plausible o no la intervenció, o si es tracti d'un cas més de ficció, cosa que amb aquesta entrada no espreten debatir, està el fet moral que comporta el manipular a les persones com si fóssin máquines, preparades per a ser reparades en cas de que no compleixin les espectatives socials establertes, d'eliminiar el que ens fà humans, per molt desagradable que sigui, o en comptes de fer quelcom per evitar aquestes situacions (em refereixo a la familia dle pacient) es miri cap a una altra banda i s'obti per la vertent més fàcil i ràpida, sense pensar en les conseqüències que puguin comportar-li al pacient. Recordo com vaig deixar volar la meva imaginació, i com em vaig descobrir imaginant que si aquest cas fós real, no es trigaria a poder dissenyar humans a la carta, amb la cual cosa deixariem de ser humans, sé que es només una sèrie, que es ficció, però no deixa d'estar allà. Un altre pensament que m'ha brotat recentment, es el referent a la gent que pateix alucinacions suaus, es a dir, tenen el que en argot popular es diria "un amic imaginari", no em refereixo, abans de continuar, a la gent que tingui esquizofrènia o mostri deliris que puguin perjudicar-los a ells/es i a la gent del seu voltant, com he dit unes quantes línies més amunt, aquest no es el blog més adient per aquests temes, no de moment; la qüestió que em faig, es, quin dret moral o ètic ténen els psiquiatres que mediquen a aquesta gent, per "matar als seus amics imaginaris"? Quin problema comporta que la gent pugui veure o no a persones que els altres no poden veure? si això els fa feliços, quin dret té ningú d'acavar amb la felicitat de les persones? total, amb un únic i clar objectiu, el de crear pacients que consumeixin medicaments de per vida, i per tant, tenir ingressos de per vida.

Per concloure, i aprofitant (o manipulant, qui sap....) el curs que está seguint l'entrada, parlaré de l'obra del filòsof i dramaturg (com no, venint de mi...) existencialista Jean Paul Sartre, "A porta tancada" (títol original: Huis Clos); l'obra parla del viatge interior i psicològic que pateixen els protagonistes durant la seva estada a l'infern, ja que tots son morts i esperen ser jutjats, no m'explaiaré amb l'argument, si que, però explicaré com Sartre fa servir l'ús i desús de la mirada per tenir influència sobre les ments de les persones, marcades pel pes de la societat, i com a poc a poc van desvestint les seves ànimes.... Com diria el dramaturg: "...l'infern són el altres!"

Benvinguts al cau del conill blanc

Benvingut, nou lector@ a aquest petit espai de reflexionament psicològic i, per què no, també filosòfic. Un lloc on les ments inquietes trobaran un petit descans després de tan feixuc viatge, on es donen cabuda a tots aquells pensaments que floreixen desde l'interior de les nostres psiques. Que és l'ésser humà? I com funciona la seva ment? Són preguntes que s'intentaràn respondre, si viatges fins al fons del cau del conill blanc......

En aquest primer post vull exposar una petita reflexió que em ronda pel cap desde fa uns dies, i és sobre la gran relació que trobo entre els grans teòrics de teatre i el que defensaven Pavlov i altres conductistes, més concretament amb el mètode de les accions físiques de Stanislavski, les quals tenen com a base la introspecció, es a dir, evocar sensacions a través dels records o experiències viscudes, i com en el cas de l'experiment que va fer Pavlov amb els gossos (si,si aquell que feia que els gossos salivesin al sentir la campana de la porta) crear una resposta instantània provocada per un estímul concret. Clar que en aquesta primera etapa del teòric dramaturg hi havien grans errades, cosa que va provocar que els actors anomenats "del mètode" patissin a la llarga algun trastorn psíquic, ja que es partia de la idea de concebre al ésser humà com una màquina que funciona pitjant una sèrie de botons, al qual no li afecten el traumes que hagi pogut viure i ni les coseqüències devastadores que aquests puguéssin ocasionar a la ment. Per sort, Stanislavski va rectificar en els seus ultims anys.....

El que pretenc explicar amb aquesta anècdota, es que em sembla que hi ha una manera molt diferent de concebre la ment humana als països soviètics que la que tenim en els països occidentals, segurament deguts als règims totalitaris que van experimentar, no sé em dona aquesta sensació.

I ja que estem parlant de teatre, voldria fer un petit incís en el mètode experimental d'Antonin Artaud, el teatre de la crueltat (amb aquest termini no es referia sols a la violència, sino a qualsevol canvi que experimentés el cos). Aquest mètode experimental (ja que mai s'ha possat 100% en pràctica, encara que una de les companyes que més s'aproxima es "La Fura dels Baus") consisteix en crear una atmòsfera en que els espectadors es sentin el més integrats possible en la obra, ji aquesta, a la vegada afectés al públic, segons Artaud, tan com fós possible, barrejant tot tipus de mitjans sonors i visuals (en la obra "La Plaga" es diu que va fer que la majoria d'espectadors vomitéssin a causa del fort impacte escènic). Artaud creia que en el teatre no hi ha cabuda pels dialegs, ja que aquests son buits, es per això que es considera un teatre experimental, ja que entra en conflicte amb la manera occidental de concebre el teatre (Antonin admiraba molt el teatre oriental, en especial el balinès), tot i que aquest moviment es va estendre molt durant els anys seixanta ( coincidint amb el cognitivisme, i notant que també es donava més importància a la reacció de l'organisme concret, versus el que defensava el primer Stanislavski, que no tenia en consideració els casos individuals) donant peu al que s'anomena "performance" o teatre experimental.