Benvinguts al cau del conill blanc

Benvingut, nou lector@ a aquest petit espai de reflexionament psicològic i, per què no, també filosòfic. Un lloc on les ments inquietes trobaran un petit descans després de tan feixuc viatge, on es donen cabuda a tots aquells pensaments que floreixen desde l'interior de les nostres psiques. Que és l'ésser humà? I com funciona la seva ment? Són preguntes que s'intentaràn respondre, si viatges fins al fons del cau del conill blanc......

En aquest primer post vull exposar una petita reflexió que em ronda pel cap desde fa uns dies, i és sobre la gran relació que trobo entre els grans teòrics de teatre i el que defensaven Pavlov i altres conductistes, més concretament amb el mètode de les accions físiques de Stanislavski, les quals tenen com a base la introspecció, es a dir, evocar sensacions a través dels records o experiències viscudes, i com en el cas de l'experiment que va fer Pavlov amb els gossos (si,si aquell que feia que els gossos salivesin al sentir la campana de la porta) crear una resposta instantània provocada per un estímul concret. Clar que en aquesta primera etapa del teòric dramaturg hi havien grans errades, cosa que va provocar que els actors anomenats "del mètode" patissin a la llarga algun trastorn psíquic, ja que es partia de la idea de concebre al ésser humà com una màquina que funciona pitjant una sèrie de botons, al qual no li afecten el traumes que hagi pogut viure i ni les coseqüències devastadores que aquests puguéssin ocasionar a la ment. Per sort, Stanislavski va rectificar en els seus ultims anys.....

El que pretenc explicar amb aquesta anècdota, es que em sembla que hi ha una manera molt diferent de concebre la ment humana als països soviètics que la que tenim en els països occidentals, segurament deguts als règims totalitaris que van experimentar, no sé em dona aquesta sensació.

I ja que estem parlant de teatre, voldria fer un petit incís en el mètode experimental d'Antonin Artaud, el teatre de la crueltat (amb aquest termini no es referia sols a la violència, sino a qualsevol canvi que experimentés el cos). Aquest mètode experimental (ja que mai s'ha possat 100% en pràctica, encara que una de les companyes que més s'aproxima es "La Fura dels Baus") consisteix en crear una atmòsfera en que els espectadors es sentin el més integrats possible en la obra, ji aquesta, a la vegada afectés al públic, segons Artaud, tan com fós possible, barrejant tot tipus de mitjans sonors i visuals (en la obra "La Plaga" es diu que va fer que la majoria d'espectadors vomitéssin a causa del fort impacte escènic). Artaud creia que en el teatre no hi ha cabuda pels dialegs, ja que aquests son buits, es per això que es considera un teatre experimental, ja que entra en conflicte amb la manera occidental de concebre el teatre (Antonin admiraba molt el teatre oriental, en especial el balinès), tot i que aquest moviment es va estendre molt durant els anys seixanta ( coincidint amb el cognitivisme, i notant que també es donava més importància a la reacció de l'organisme concret, versus el que defensava el primer Stanislavski, que no tenia en consideració els casos individuals) donant peu al que s'anomena "performance" o teatre experimental.