Gestalt i Gestalt...

Continuant amb la tònica de fer posts merament informatius i aprofitant l'ènfasi que sembla que m'està donant últimament per emplenar el blog (si, ja sé que li feia molta falta desde feia molt de temps) faré menció especial a la teràpia gestalt. Segurament a molts us soni aquest binomi ja que a classe de fonaments de psicologia, i més concretament quan s'encetava el cognitivisme, es va fer al.lusió a la psicologia de la gestalt. Però no s'ha de confondre els terminis, una cosa es la teràpia i altra la psicologia. Primer em centraré en parlar de la teràpia.

I quina millor manera de començar que fent un incís en la seva història? Pels voltants dels inicis de la flamant i psicodèlica dècada dels 60 el matrimoni Perls (Fritz i Laura) van començar de manera paulatina a introduir les bases conceptuals de la psicologia humanista en les seves teràpies, gran part del mèrit es debia a l'impuls propi del creixement personal propi dels 60, fent que més que una teràpia, se li considerés una forma de vida. Durant els 70 i 80, va ser eclipsada momentàniament per la revolució cognitiva, ja que molts la van considerar anacrònica. Actualment, tot i que la teràpia es centra en l'ús personal, no es descarta la posibilitat de crear una vessant dedicada a la investigació.

La teràpia de la gestalt es caracteritza per l'interès del desenvolupament personal del client (recordem que l'humanisme psicològic no contempla als pacients com a tals, sinò que fa servir l'apelatiu de clients, ja que la figura del terapeuta no és res més que la d'algú qui orienta i guia a la persona a autocurar-se, es trenca, per tant, la dicotomia metge-pacient). S'enfoca més en els processos que en el contingut, posa ènfasi en el que està pasant, sentint o pensant en el moment per sobre del que deuria estar succeïnt. A través d'aquesta filosofia el client apren a fer-se més conscient del que fa, desenvolupant la seva capacitat d'acceptar-se i per experimentar “l'aqui i ara”, per tal de que aquest esdevingui més creativament viu i alliberar-se dels bloqueixos que minven la satisfacció òptima i el creixement personal. També es important remarcar que es basa en l'ús de la primera persona, per exemple al dir que tal colectiu realitza una determinada acció, la millor manera seria fer afrimacions del tipus “jo faig”, ja que es remarca la responsabilitat dels propis actes.

No es d'extranyar que aquesta teràpia hagi sigut font d'inspiració en el desenvolupament de tècniques artístiques. Per exemple, en la creació de personatges dramàtics a través del mètode anomenat “cadira calenta” (sisplau, obvieu els acudits gratuits XD) es fonamenta en certa manera en la pràxis que ocupa aquestes línies, i segur que si ens posem a cerca, en trobarem altres tècniques amb el mateix denominador comú.

Sobre la I.A

Tal i com vaig comentar en el pasat post, centraré aquesta entrada merament informativa a parlar del test de Turing i l'habitació xinesa. La finalitat d'aquestes proves consisteix en determinar en quin grau les màquines poden pasar per humanes i si responen als mateixos principis cognitius que els humans.
Anem pel primer, el test de Turin va ser ideat per Alan Turing, es basa en la hipòtesis positivista (per les especulacions proposades) de que si una màquina es comporta en tots els aspectes com inteligent, llavors es pot considerar com a tal. Aquesta prova consisteix en realitzar un desafiament entre una persona i una màquina, tos dos aïllats en les seves respectives sales. Un jutge, ha de determinar a partir d'un seguit de preguntes qué és màquina i qué persona. Tant humà com programa poden mentir estratègicament durant el decurs del test. La teoria és que si un programa és suficientment hàbil, el jutge no podira distingir entre els dos tipus d'inteligència, artificial i natural. A dia d'avui encara cap màquina ha superat la prova.
Coma curiositat, el científic Ray Kurzweil va predir, seguint el principi de singulartitat tecnològica, que en el 2029 aquesta prova serà superada per una inteligència artificial.
L'altre prova a comentar es l'habitació xinesa, proposat per John Searle, la qual pretén rebatre la validesa del test de Turin i de la posible inteligència que pugui tenir una màquina. A partir de l'analogia entre ment i ordinador, argumentant que la ment no només es limita a manipular símbols, sinò que ha de tenir una semàntica.
Amb aquesta prova es pretén demostrar que una màquina pot solucionar un problema sense que sàpiga que ha fet. L'experiment consisteix en la suposició de que si es crea un programa que es capaz de comunicar-se en xinès (degut a que aquest idioma respon a una sèrie de combinacions de caràcters per formular les respostes i preguntes), aquesta màquina hauria en teoria superar la prova de Turin, encara que no entengui l'idioma, que sols hagi superat la prova per la correcta aplicació de la regla de l'idioma. Doncs bé, si una persona completament aliena a aquesta llengua es fa passar per màquina, a través d'un manual que li expliqui la correcta regla d'ús del xinès doncs podrà respondre perfectament a les preguntes del jutge, encara que no sàpiga que està dient. Es a dir, actuaria amb el mateix principi que defensa Searle com funcionen les màquines. La conclusió és que cap dels dos membres comprèn xinès, però tots dos han pasat la prova de Turin, per tant, aquesta careix de la capacitat per determinar si una màquina pot ser inteligent o no, sols pot concretar en quin grau un programa pot aparentar pensar, argumentant que una persona pot executar una tasca de manera mecànica, igual que una màquina, sense que l'individu pugui entrendre el que fa.
Les principals funcions d'aquestes proves, entre d'altres, es controlar l'Spam o correu brossa. Per a més informació us passo uns enllaços de la wiquipèdia.

http://es.wikipedia.org/wiki/Test_de_Turing
http://es.wikipedia.org/wiki/Habitaci%C3%B3n_china

Amb què somien els androides?

Fa uns dies a classe de fonaments de psicologia l'Ernest va fer un comentari, que ara mateix no recordo gaire bé, crec que estava relacionat amb l'empatia i les percepcions, però que em va suscitar una curiositat per la inteligència artificial. I bé, vaig recordar un llibre que vaig llegir fa molt de temps, el llibre en qüestió es: “¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?” de Philip K. Dick. Començarem parlant una mica de la temàtica pertinent.
La història ens situa en un futur apocalíptic (en la versió original els fets ocórren en 1992, però en versions posteriors aquesta data es va modificar) on a causa d'una guerra nuclear la Terra està coberta d'un pols radioactiu que ha exterminat quasi la totalitat de la biodiversitat del planeta. Els supervivents es divideixen en els que han estat exposat a aquesta radiació, mutant els seus gens i els que han sortit il.lesos. Aquests últims, per consell de la ONU han d'emigrar a colònies a Mart, per tal de preservar la raça humana, per contra, els afectats per les mutacions es veuen condemnats a viure a l'infern en que s'ha convertit el planeta. Per tal d'ajudar als colons en les seves tasques, s'han creat una espècie d'éssers humans artificials anomentats androides, els quals desitgen fugir del seu captiveri i tornar a la Terra. Però per evitar aquesta situació, es crea una organització encarregada d'eliminar els fugitius per tal de preservar l'ordre. La novel.la, planteja d'entrada l'imprecís límit entre l'artificialitat i la realitat, la decadència de la societat que clama per una religió messiànica i les qüestions ètiques que generen les dependències envers les màquines.
Com a curiositat mencionar que Blade Runner de Ridley Scott es basa, encara que de manera molt lliure, en la novel.la.
Bé anem per feina, un dels elements que més rellevants de la història és el moviment religiós imperant en el planeta, el Mercerisme, el qual gaudeix de grans seguidors i adeptes degut bàsicament a la solució de salvació que promou en un món on les sensacions i les ganes de viure s'han extingit com la majoria d'espècies animals. No m'extendré gaire parlant de les seves característiques, sols comentaré que els integrants d'aquesta religió fan ús d'un aparell anomenat “la caixa d'emptatia”, el qual consisteix en que si un membre del grup té una emoció que vol compartir, ja sigui bona o dolenta ho pot fer si es fusiona amb els altres integrants a través de la caixa, a través d'aquesta, tothom qui estigui conectat comparteix les mateixes emocions i sensacions. I ara bé la part reflexiva, resulta curiós que per aconseguir aquesta unió amb altres humans es tingui que recórrer a una màquina, que les sensacions i emocions depenguin d'un simple programa, creat per humans. Però no s'allunya pas gaire de la realitat, només tenim que fer un cop d'ull al nostre entorn, plagat de programes de TV que ens diuen què hem de pensar i com ho hem de sentir, de relacions que es consumen en la intimitat del monitor de l'ordinador i no del llit, de competivitat desmesurada e innecessària, i així fins un llarg etcètera. Sé que el que comento no bé de nou, que tothom hi és conscient del camí que segueix la humanitat.....però encara segueix present......
I parlant d'elements que facin ús més o menys ètics de l'empatia (i no em refereixo a una ètica politicament correcte, si nò a una ètica kantiana), en la novel.la hi és present un electrodomèstic molt comú en la societat post-apocalíptica del món on transcórren els fets que consisteix en introduir emocions a la carta en la ment de l'usuari, no faré cap crítica nova, ja les he fet unes quantes línies més amunt.... En fi, les drogues del futur....
Com a últim incís sobre el tema de l'empatia present al llarg de la història, menció especial a les proves que realitzen els caçadors d'androides per distingir aquests dels humans genuins, el test d'empatia de Voigt-Kampff, que consisteix en un seguit de proves i preguntes per determinar si el subjecte sent empatia, ja que aquesta característica no hi és present en els androides biològics, ni cap altre emoció aparentment humana, tot i que es posa en dubte, ja que aquestes creacions mostren una capacitat de desitjar i imaginar per ells mateixos al voler escapar de les colònies per viure lliures. Lógicament aquest test és fictici, però em va semblar curiós quan ho vaig llegir per primera vegada, que es pogués crear un test per determinar el grau “d'humanitat” present en una màquina o creació artifical. Es cert que hi han tests que amb més o menys fiabilitat puguin “predir” patrons que es puguin associar amb aquestes conductes, però d'això ja en parlaré en un altre post. Com a comentari final que deixaré en l'aire dir que mentre molts humans genuins depenen de mitjans artificials per experimentar sensacions i emocions, els d'androides luuiten per una vertadera llibertat i satisfacció.
Una bona recomanació, un gran llibre (com la majoria) que convido a tothom a llegir-lo ja que planteja, com es comentava al principi, grans dubtes existencials típics d'una societat futura...però que es troba al tombant de la cantonada, unit amb grans dossis d'acció ben portada. I si aquest post no t'ha suscitat encara que sigui una miqueta de curiositat, doncs no el llegeixis, agafa un altre llibre, que segur que també és interessant.

La mirada de l'ànima

Podria estar págines i pàgines parlant de les qualitats fascinadores del Retrat de Dorian Gray, però com que això és un blog de psicologia ens centrarem en les qualitats referents a la temàtica pertinent. Per als despistats dir que la obra d'Oscar Wilde narra la història del jove Dorian Gray, i del seu amic Basil Hallward, pintor de gran prestigi, el qual queda enormement impresionat per la gran bellesa del jove Gray i comença a sentir una gran admiració envers a éll, amb la ideia que aquesta es la responsable de la seva inspiració, com a resultat crea la que considera la seva obra magna, un retrat del jove. Parlant amb el pintor, Dorian coneix a Henry Wottom, i comença a cautivar-se per la visió hedonista de la vida que li ofereix. Al adonar-se que un dia la seva bellesa marxitarà, i que el seu retrat perdurarà per la eternitat, desitja que la seva edat es deturi en aquell precis moment, l'anhel es compleix, i mentre el decurs del temps pasa, ell manté la mateixa frescura de la juventud, el cuadre en canvi sent el pes del temps sobre seu. La recerca de plaer i l'anhel de sensacions àvides, porta a Dorian a viure sórdidament entre vicis i luxuries, condemnant la seva ànima i la dels qui l'envolten. Però a ulls del món no es percep cap canvi, l'únic testimoni de la dessolació es el seu retrat, que jeu a les fosques del traster més recòndit de la seva mansió, privat de la mirada de qualsevol altre ànima que la seva pròpia.
La novel.la aprofundeix en les arrels de l'obscuritat de l'ànima humana, donant vida a les vanitats més hipòcrites que conviuen en el més profund de la psique humana. Amb l'hedonimse imperant amb pincellades de narcisisme com a teló principal, Dorian dona llibertat absoluta als seus desitjos més foscos sense recapacitar les conseqüències dels seus actes. Pel que fa a la resta de personatges, actuen com la consciència perduda del jove protagonista, alimentant i controlant els seus instints de pura perversió faustiana, i com en la novel.la homònima, la figura del diable hi es present en la influència que exerceixen tant Lord Henry sobre els actes del jove Gray com la misteriosa novel.la que aquest li regala. Però el més destacat que ens transmeten les seves pàgines es el desig que tenim tots de conservar la juventud, de poder-la apresar amb les mans i no deixar-la escapar, de perdurar en el temps i que el nostre nom sigui recordat. Parla de la frescura i vitalitat de la juventud, dels anhels de coneixement i la necessitat per viure descontroladament, ja que aquesta virtud caducarà. D'aquesta filosofia, Lord Wottom, fent ús de la seva personalitat dandesca, pretén impreganr-se d'aquesta juventud, entre cinisme i sarcasme el seu diable interior clama per l'inocència perduda de Dorian Gray. En definitiva es tracta de la història del jove àvid de sensacions, clamant per viure massa depressa, però paradoxalment desitja que el temps es deturi; i de l'home que anhela recuperar el temps perdut, amb l'impuls irrefrenable de posseïr aquesta inocència que separa el món adult de les fantasies i fer-la seva.
No es mes que una mostra de les nombroses vides que vaguen perdudes pel món. Els personatges no deixen de ser petites habitacions on ningú hi té accés en la gran mansió que conforma la ment de l'escriptor, i en definitiva, la ment humana, la gran incompresa. Tal i com va afirmar el mateix Wilde: “No es pot jutjar a un home pel que escriu”