Gestalt i Gestalt...

Continuant amb la tònica de fer posts merament informatius i aprofitant l'ènfasi que sembla que m'està donant últimament per emplenar el blog (si, ja sé que li feia molta falta desde feia molt de temps) faré menció especial a la teràpia gestalt. Segurament a molts us soni aquest binomi ja que a classe de fonaments de psicologia, i més concretament quan s'encetava el cognitivisme, es va fer al.lusió a la psicologia de la gestalt. Però no s'ha de confondre els terminis, una cosa es la teràpia i altra la psicologia. Primer em centraré en parlar de la teràpia.

I quina millor manera de començar que fent un incís en la seva història? Pels voltants dels inicis de la flamant i psicodèlica dècada dels 60 el matrimoni Perls (Fritz i Laura) van començar de manera paulatina a introduir les bases conceptuals de la psicologia humanista en les seves teràpies, gran part del mèrit es debia a l'impuls propi del creixement personal propi dels 60, fent que més que una teràpia, se li considerés una forma de vida. Durant els 70 i 80, va ser eclipsada momentàniament per la revolució cognitiva, ja que molts la van considerar anacrònica. Actualment, tot i que la teràpia es centra en l'ús personal, no es descarta la posibilitat de crear una vessant dedicada a la investigació.

La teràpia de la gestalt es caracteritza per l'interès del desenvolupament personal del client (recordem que l'humanisme psicològic no contempla als pacients com a tals, sinò que fa servir l'apelatiu de clients, ja que la figura del terapeuta no és res més que la d'algú qui orienta i guia a la persona a autocurar-se, es trenca, per tant, la dicotomia metge-pacient). S'enfoca més en els processos que en el contingut, posa ènfasi en el que està pasant, sentint o pensant en el moment per sobre del que deuria estar succeïnt. A través d'aquesta filosofia el client apren a fer-se més conscient del que fa, desenvolupant la seva capacitat d'acceptar-se i per experimentar “l'aqui i ara”, per tal de que aquest esdevingui més creativament viu i alliberar-se dels bloqueixos que minven la satisfacció òptima i el creixement personal. També es important remarcar que es basa en l'ús de la primera persona, per exemple al dir que tal colectiu realitza una determinada acció, la millor manera seria fer afrimacions del tipus “jo faig”, ja que es remarca la responsabilitat dels propis actes.

No es d'extranyar que aquesta teràpia hagi sigut font d'inspiració en el desenvolupament de tècniques artístiques. Per exemple, en la creació de personatges dramàtics a través del mètode anomenat “cadira calenta” (sisplau, obvieu els acudits gratuits XD) es fonamenta en certa manera en la pràxis que ocupa aquestes línies, i segur que si ens posem a cerca, en trobarem altres tècniques amb el mateix denominador comú.

Sobre la I.A

Tal i com vaig comentar en el pasat post, centraré aquesta entrada merament informativa a parlar del test de Turing i l'habitació xinesa. La finalitat d'aquestes proves consisteix en determinar en quin grau les màquines poden pasar per humanes i si responen als mateixos principis cognitius que els humans.
Anem pel primer, el test de Turin va ser ideat per Alan Turing, es basa en la hipòtesis positivista (per les especulacions proposades) de que si una màquina es comporta en tots els aspectes com inteligent, llavors es pot considerar com a tal. Aquesta prova consisteix en realitzar un desafiament entre una persona i una màquina, tos dos aïllats en les seves respectives sales. Un jutge, ha de determinar a partir d'un seguit de preguntes qué és màquina i qué persona. Tant humà com programa poden mentir estratègicament durant el decurs del test. La teoria és que si un programa és suficientment hàbil, el jutge no podira distingir entre els dos tipus d'inteligència, artificial i natural. A dia d'avui encara cap màquina ha superat la prova.
Coma curiositat, el científic Ray Kurzweil va predir, seguint el principi de singulartitat tecnològica, que en el 2029 aquesta prova serà superada per una inteligència artificial.
L'altre prova a comentar es l'habitació xinesa, proposat per John Searle, la qual pretén rebatre la validesa del test de Turin i de la posible inteligència que pugui tenir una màquina. A partir de l'analogia entre ment i ordinador, argumentant que la ment no només es limita a manipular símbols, sinò que ha de tenir una semàntica.
Amb aquesta prova es pretén demostrar que una màquina pot solucionar un problema sense que sàpiga que ha fet. L'experiment consisteix en la suposició de que si es crea un programa que es capaz de comunicar-se en xinès (degut a que aquest idioma respon a una sèrie de combinacions de caràcters per formular les respostes i preguntes), aquesta màquina hauria en teoria superar la prova de Turin, encara que no entengui l'idioma, que sols hagi superat la prova per la correcta aplicació de la regla de l'idioma. Doncs bé, si una persona completament aliena a aquesta llengua es fa passar per màquina, a través d'un manual que li expliqui la correcta regla d'ús del xinès doncs podrà respondre perfectament a les preguntes del jutge, encara que no sàpiga que està dient. Es a dir, actuaria amb el mateix principi que defensa Searle com funcionen les màquines. La conclusió és que cap dels dos membres comprèn xinès, però tots dos han pasat la prova de Turin, per tant, aquesta careix de la capacitat per determinar si una màquina pot ser inteligent o no, sols pot concretar en quin grau un programa pot aparentar pensar, argumentant que una persona pot executar una tasca de manera mecànica, igual que una màquina, sense que l'individu pugui entrendre el que fa.
Les principals funcions d'aquestes proves, entre d'altres, es controlar l'Spam o correu brossa. Per a més informació us passo uns enllaços de la wiquipèdia.

http://es.wikipedia.org/wiki/Test_de_Turing
http://es.wikipedia.org/wiki/Habitaci%C3%B3n_china

Amb què somien els androides?

Fa uns dies a classe de fonaments de psicologia l'Ernest va fer un comentari, que ara mateix no recordo gaire bé, crec que estava relacionat amb l'empatia i les percepcions, però que em va suscitar una curiositat per la inteligència artificial. I bé, vaig recordar un llibre que vaig llegir fa molt de temps, el llibre en qüestió es: “¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?” de Philip K. Dick. Començarem parlant una mica de la temàtica pertinent.
La història ens situa en un futur apocalíptic (en la versió original els fets ocórren en 1992, però en versions posteriors aquesta data es va modificar) on a causa d'una guerra nuclear la Terra està coberta d'un pols radioactiu que ha exterminat quasi la totalitat de la biodiversitat del planeta. Els supervivents es divideixen en els que han estat exposat a aquesta radiació, mutant els seus gens i els que han sortit il.lesos. Aquests últims, per consell de la ONU han d'emigrar a colònies a Mart, per tal de preservar la raça humana, per contra, els afectats per les mutacions es veuen condemnats a viure a l'infern en que s'ha convertit el planeta. Per tal d'ajudar als colons en les seves tasques, s'han creat una espècie d'éssers humans artificials anomentats androides, els quals desitgen fugir del seu captiveri i tornar a la Terra. Però per evitar aquesta situació, es crea una organització encarregada d'eliminar els fugitius per tal de preservar l'ordre. La novel.la, planteja d'entrada l'imprecís límit entre l'artificialitat i la realitat, la decadència de la societat que clama per una religió messiànica i les qüestions ètiques que generen les dependències envers les màquines.
Com a curiositat mencionar que Blade Runner de Ridley Scott es basa, encara que de manera molt lliure, en la novel.la.
Bé anem per feina, un dels elements que més rellevants de la història és el moviment religiós imperant en el planeta, el Mercerisme, el qual gaudeix de grans seguidors i adeptes degut bàsicament a la solució de salvació que promou en un món on les sensacions i les ganes de viure s'han extingit com la majoria d'espècies animals. No m'extendré gaire parlant de les seves característiques, sols comentaré que els integrants d'aquesta religió fan ús d'un aparell anomenat “la caixa d'emptatia”, el qual consisteix en que si un membre del grup té una emoció que vol compartir, ja sigui bona o dolenta ho pot fer si es fusiona amb els altres integrants a través de la caixa, a través d'aquesta, tothom qui estigui conectat comparteix les mateixes emocions i sensacions. I ara bé la part reflexiva, resulta curiós que per aconseguir aquesta unió amb altres humans es tingui que recórrer a una màquina, que les sensacions i emocions depenguin d'un simple programa, creat per humans. Però no s'allunya pas gaire de la realitat, només tenim que fer un cop d'ull al nostre entorn, plagat de programes de TV que ens diuen què hem de pensar i com ho hem de sentir, de relacions que es consumen en la intimitat del monitor de l'ordinador i no del llit, de competivitat desmesurada e innecessària, i així fins un llarg etcètera. Sé que el que comento no bé de nou, que tothom hi és conscient del camí que segueix la humanitat.....però encara segueix present......
I parlant d'elements que facin ús més o menys ètics de l'empatia (i no em refereixo a una ètica politicament correcte, si nò a una ètica kantiana), en la novel.la hi és present un electrodomèstic molt comú en la societat post-apocalíptica del món on transcórren els fets que consisteix en introduir emocions a la carta en la ment de l'usuari, no faré cap crítica nova, ja les he fet unes quantes línies més amunt.... En fi, les drogues del futur....
Com a últim incís sobre el tema de l'empatia present al llarg de la història, menció especial a les proves que realitzen els caçadors d'androides per distingir aquests dels humans genuins, el test d'empatia de Voigt-Kampff, que consisteix en un seguit de proves i preguntes per determinar si el subjecte sent empatia, ja que aquesta característica no hi és present en els androides biològics, ni cap altre emoció aparentment humana, tot i que es posa en dubte, ja que aquestes creacions mostren una capacitat de desitjar i imaginar per ells mateixos al voler escapar de les colònies per viure lliures. Lógicament aquest test és fictici, però em va semblar curiós quan ho vaig llegir per primera vegada, que es pogués crear un test per determinar el grau “d'humanitat” present en una màquina o creació artifical. Es cert que hi han tests que amb més o menys fiabilitat puguin “predir” patrons que es puguin associar amb aquestes conductes, però d'això ja en parlaré en un altre post. Com a comentari final que deixaré en l'aire dir que mentre molts humans genuins depenen de mitjans artificials per experimentar sensacions i emocions, els d'androides luuiten per una vertadera llibertat i satisfacció.
Una bona recomanació, un gran llibre (com la majoria) que convido a tothom a llegir-lo ja que planteja, com es comentava al principi, grans dubtes existencials típics d'una societat futura...però que es troba al tombant de la cantonada, unit amb grans dossis d'acció ben portada. I si aquest post no t'ha suscitat encara que sigui una miqueta de curiositat, doncs no el llegeixis, agafa un altre llibre, que segur que també és interessant.

La mirada de l'ànima

Podria estar págines i pàgines parlant de les qualitats fascinadores del Retrat de Dorian Gray, però com que això és un blog de psicologia ens centrarem en les qualitats referents a la temàtica pertinent. Per als despistats dir que la obra d'Oscar Wilde narra la història del jove Dorian Gray, i del seu amic Basil Hallward, pintor de gran prestigi, el qual queda enormement impresionat per la gran bellesa del jove Gray i comença a sentir una gran admiració envers a éll, amb la ideia que aquesta es la responsable de la seva inspiració, com a resultat crea la que considera la seva obra magna, un retrat del jove. Parlant amb el pintor, Dorian coneix a Henry Wottom, i comença a cautivar-se per la visió hedonista de la vida que li ofereix. Al adonar-se que un dia la seva bellesa marxitarà, i que el seu retrat perdurarà per la eternitat, desitja que la seva edat es deturi en aquell precis moment, l'anhel es compleix, i mentre el decurs del temps pasa, ell manté la mateixa frescura de la juventud, el cuadre en canvi sent el pes del temps sobre seu. La recerca de plaer i l'anhel de sensacions àvides, porta a Dorian a viure sórdidament entre vicis i luxuries, condemnant la seva ànima i la dels qui l'envolten. Però a ulls del món no es percep cap canvi, l'únic testimoni de la dessolació es el seu retrat, que jeu a les fosques del traster més recòndit de la seva mansió, privat de la mirada de qualsevol altre ànima que la seva pròpia.
La novel.la aprofundeix en les arrels de l'obscuritat de l'ànima humana, donant vida a les vanitats més hipòcrites que conviuen en el més profund de la psique humana. Amb l'hedonimse imperant amb pincellades de narcisisme com a teló principal, Dorian dona llibertat absoluta als seus desitjos més foscos sense recapacitar les conseqüències dels seus actes. Pel que fa a la resta de personatges, actuen com la consciència perduda del jove protagonista, alimentant i controlant els seus instints de pura perversió faustiana, i com en la novel.la homònima, la figura del diable hi es present en la influència que exerceixen tant Lord Henry sobre els actes del jove Gray com la misteriosa novel.la que aquest li regala. Però el més destacat que ens transmeten les seves pàgines es el desig que tenim tots de conservar la juventud, de poder-la apresar amb les mans i no deixar-la escapar, de perdurar en el temps i que el nostre nom sigui recordat. Parla de la frescura i vitalitat de la juventud, dels anhels de coneixement i la necessitat per viure descontroladament, ja que aquesta virtud caducarà. D'aquesta filosofia, Lord Wottom, fent ús de la seva personalitat dandesca, pretén impreganr-se d'aquesta juventud, entre cinisme i sarcasme el seu diable interior clama per l'inocència perduda de Dorian Gray. En definitiva es tracta de la història del jove àvid de sensacions, clamant per viure massa depressa, però paradoxalment desitja que el temps es deturi; i de l'home que anhela recuperar el temps perdut, amb l'impuls irrefrenable de posseïr aquesta inocència que separa el món adult de les fantasies i fer-la seva.
No es mes que una mostra de les nombroses vides que vaguen perdudes pel món. Els personatges no deixen de ser petites habitacions on ningú hi té accés en la gran mansió que conforma la ment de l'escriptor, i en definitiva, la ment humana, la gran incompresa. Tal i com va afirmar el mateix Wilde: “No es pot jutjar a un home pel que escriu”

Teràpies, humor i absència de colors

Cada vegada se'm fa més difícil i feixuc escriure en aquest blog, no es mandra ni falta d'idees, suposo que simplement m'he cansat.
Nadal, època estimada per alguns i rebutjada per la majoria, dies en que un es sumeix en la comoditat del descans, deixant progressivament aparcada la rutina diària que caracteritza la societat imperant per oblidar-se dels deures mundans i gaudir de certs plaers que ens ofereix la vida, si un sap com emprar-los, es clar. Estimat/da lector/a si ets d'un dels afortunats que gaudeix d'aquestes festes sense gaires preocupacions, la meva enhorabona, en cas contrari, et recomano que deixis de donar voltes al cap, surtis una miqueta, t'envoltis de gent magnifica i t'encomanis de plaer. Bé, sense més divagacions absurdes i sense sentit dono pas a l'ultima entrada de l'any (encara que espero que no sigui així).

He estat voltant una miqueta pels blogs dels companys, la gran majoria han recomanat pelicules, llibres, sèries, etc..i una cosa que m'ha cridat l'atenció ha sigut no veure cap entrada relacionada amb una sèrie d'animació creada per Comedy Central anomenada Dr Katz: Therapist professional, suposo que el motiu es simple, es una sèrie que ja compta amb una mica més d'una dècada i no va ser gaire popular per les nostres terres (va ser emessa al K3, als migdies) per tant no es d'extranyar que hagi passat desapercebuda.
La trama gira entorn dels pacients del Dr Katz que asisteixen a la seva consulta. Aquests, principalment, gaudeixen de gran prestigi i fama, super estrelles, etc... frustrats o simplement que no gaudeixen de gran fama. En cada capítol es mostren les terapies d'un o més pacients, encara que també es mostren els conflictes del Dr amb ell mateix i sobretot amb el seu fill, Ben, el qual és un alacra social i un paràsit pel seu pare, ja que no només no té feina, sino que es pasa el dia estirat al sofà o de visita a la consulta, on intenta una i altra vegada sense èxit i a pesar de les insinuacions cridar l'atenció de Laura, la secretària del seu pare.
De la part tècnica destaca l'estètica crua, es a dir, només els personatges tenen color, la resta d'objectes inanimats son grisos, aquesta tècnica es coneguda com a squigglevision.

Però passem a la part divertida, a la essència de la sèrie. El que resulta realment destacant són el seguit de situacions en les quals el Doctor es veu involucrat durant el transcurs de les sessions amb els seus clients, les històries d'aquests, els seus traumes, l'absurditat dels seus actes i les hilarants vivències que conformen el circ en que es converteix la consulta. No sols això, sinò que trobem com el mateix Doctor relaciona les experiències dels seu pacients amb les seves pròpies vivències, donant el toc de distinció a tanta absurditat, que per altra banda conforma el dia a dia de moltes vides quotidianes reals, i segurament en un moment determinat, o en un episodi concret, hom es vegi reflectit en la pantalla del televisor.
L'humor sarcàstic i àcid hi és present al llarg dels 20 minuts de metratge. A vegades no es sap si qui està pitjor es el mateix Doctor o els seus pacients, i si aquests influeixen en la seva conducta posterior. Menció especial mereixen les frases dels clients, humor amb segones banyat amb inocència ingènua. Una sèrie que ens mostra el punt d'absurditat que poden arrivar a assolir certes persones, i alhora ens ajuda a riure'ns de la nostra professió.

Algunes de les frases divertides dels seus pacients son:

"Yo recordo la primera vegada que vaig tenir sexe....ja que encara conservo el rebut"
"Tot es culpa teva!...Saps per què va morir Jesus? Per la teva culpa!- Això es una gran càrrega per un nen de tres anys"
"....A mí sempre em va agradar fer servir la meva capa de superheroi, mai me la vaig treure, fins que un dia la meva mare em va dir: Siusplau, fill, encara que sigui aquesta vegada, es el funeral de la teva àvia - al que vaig respondre- mare, tinc 18 anys, crec tenir una edad suficient per decidir si vull o no treure'm la capa"

Algunes curiositats de la sèrie:
-En un capítol de South Park (una altra sèrie de la Comedy Central) apareix el Dr Katz com el terapeuta del Sr Garrison.
-En un capítol de Family Guy (no crec que faci falta presentació) torna a fer un cameig el nostre doctor per aquesta vegada tractar a Petter Griffin.
-En Duckman (una altra sèrie de la Comedy), en un capítol, el protagonista veu un retrat del Dr Katz i diu: "Quan et miren a tu, saben el que veuen, quan em miren a mi, canvien de canal".

Aqui deixo alguns enllaços a fragments de capítols, malhauradament estàn en anglès:
http://www.youtube.com/watch?v=c8wN_cA-fQg
http://www.youtube.com/watch?v=3c440-L1SuA
http://video.google.es/videoplay?docid=1405750386427741612&ei=LPQ5S-C1G4uW-Aaox_zRDg&q=dr+katz&hl=es#

The bunny on the Moon

Després d'unes setmanetes de descans i deixant que la pols es filtrés per els llocs més recòndits del cauet em disposo, prévia higienització del local, a treure una miqueta l'òxid del teclat (i dels axons....), ha intentar donar una mica de vida a aquest espai, a evitar que es sumeixi en l'oblit i en regalar als visitants/es quelcom per, si més no, captivar la seva atenció incitant a que continuïn llegint les línies següents, si encara no ho he aconseguit, què fas llegint, encara? Visita una altra pàgina, internet està plagada de coses més divertides i més interessants, si per el contrari encara continues essent present, avans de tot, gràcies.

Avui a classe de fonaments de psicologia hem pogut tenir constància del documental "Los niños de la estación de Leningradsky", un documental, que no deixará a ningú indiferent, mentre anaven pasant els fotogrames he tingut que fer descomunals esforços per no deixar escapar una llàgrima, mai he pogut tolerar que un infant visqués en condicions infrahumanes, i aquesta sensació em portà a recordar l'obra de teatre "Los bajos fondos" (На дне o en el nostre alfabet Na Dnié) de Màximo Gorky pseudònim de Alekséi Maksímovich Péshkov. Per qui no ho sàpiga, Gorki, va viure gran part de la seva vida com indigent en la rusia zarista, duent a terme, moltes vegades, tasques pejoratives o de baix reconeixement social. El que si es pot dir, i rarament ho trobareu en qualsevol enciclopèdia es que aquest estil de vida va omplir d'experiències enriquidores, a cada cual més inverosímil, la ment l'escriptor soviètic, fins al punt d'adquirir una gran autoestima (una anècdota curiosa diu que Gorki, una vegada va agafar per la jaqueta a un home de bona posició, i el va desafiar, simplement per que aquest el va mirar de forma despectiva), per la qual cosa no es d'extranyar que mentre veiés el documental, i juntament amb el transcurs que han adquirit les classes d'avui, em vingués a la ment cada dos per tres aquest nom.Era una freda nit pels voltants d'octubre de l'any 2006, en la classe de història del teatre, mentre el professor ens impregnava amb una de les seves magistrals i eloqüents sessions sobre teatre soviètic on va aparèixer aquest nom, la seva vida, la seva obra, i a mesura que aquesta poètica narració anava formant part de la meva ment, un únic pensament m'espurnejava "Has de llegir aquesta obra, has de llegir aquesta obra,...". Em vaig disposar a recórrer totes les llibreries que trobés al meu pas, i en totes rebia la mateixa resposta, en cap establiment havien sentit a parlar d'aquell tresor literari, ni coneixien quina podia ser l'editorial que hagués fet possible que tal història arrivés a les mans de l'home de peu. Fins que en una petit i quasi llòbreg antre del Raval vaig topar amb l'ansiada obra, l'ancià que em va atendre, un erudit del teatre, i que des d'aquí vull agrair la seva feina, em va dir que aquell llibre estava descatalogat i que difícilment en podria trobar una còpia, per tant no me'l podia vendre, però si que va tenir l'amabilitat de poder-me'l fotocopiar, quep a dir que no el vaig trobar per internet, ni tan sols per vies underground (emule i succedanis). Ràpidament, em vaig disposar a navegar per les seves pàgines impregnades pel tonner encara calent, i a deixar-me portar per la seva abrumadora història.
Explico tota aquesta parrafada perquè a més de resultar amé per al lector/a, trobo que es una anècdota si més no, digne de formar part de l'entrada, també remarcar que si algun lector/a té al prestatge de la seva habitació aquesta obra, mirant fixament, esperant tornar a ser llegida, observant mentre el seu propietari està llegint aquestes linies, o potser fent un petit most, que em permetés, si més no, fer-hi un cop d'ull, li agrairia eternament.
La obra narra el transcurs sense sentit de les vides dels seus protagonistes, uns personatges sense futur, ni present, de classes baixes i escàs poder adquisitiu, però plens d'il.lusions. Gorki, pretén mostrar la realitat d'un Estat a l'abisme de la revolució socialista, plasmant el reflexe dels seus anys vivint a les portes de la misèria. L'escriptor crea una atmósfera que captivarà al lector quasi instantàniament, ja que a diferència de la majoria de la literatura occidental, el pensament de protagonisme col.lectiu hi és present, fent que ràpidament un es senti identificat amb algun dels seus entranyables personatges, al marge del context polític, el qual hi és present en la majoria dels seus diàlegs, també destaca la càrrega psicològica que dóna vida a les diferents situacions, ja que tot i les penúries viscudes, la mancança de necessitats bàsiques (com diria Maslow), els personatges sobreviuen enfortint la seva autoestima canalitzant les seves pors, la seva ràbia envers el sistema i altres emocions enquistadores, en un fort sentiment d'esperança que fa que tot i que la vida que els ha tocat viure els empeny cap a un egoisme desmesurat com a mecanisme de defensa, faci que actuïn en mútua compenetració per assolir un únic i clar objectiu: poder sobreviure al dia a dia de la realitat que els ha tocat viure, evadint-se d'aquesta a través del joc i les apostes banals que fan gala durant el transcurs dels diferents actes. El resultat es clar, hi trobem un clar exponent de l'humanisme, tant psicològic com socialista.

Per conclure, i reiterant en el documental avans esmentat, una de les reaccions d'aquells infants desafavorits que més m'han impactat han sigut els incessants atacs envers els indigents adults, es podria considerar que els petits veuen en aquests els seus respectius futurs, i, fent ús dels seus mecanismes de defensa, projecten en els veterans el seu odi cap a ells mateixos, fonamentant així la seva baixa autoestima, o també cabria la hipòtesis de que projectessin el seu odi cap als seus progenitors, ja que tant ells com el sense sostre majors comparteixen un mateix estil de vida (alcoholisme, drogues, classe social baixa, etc...).

En l'anterior entrada es va fer un petit tastet de la obra de Sartre "A porta tancada", on s'explicava a petits trets el joc de mirades que l'autor atribuïa als personatges. L'argument, com es va explicar anteriorment, tracta sobre l'espera que viuen i pateixen tres nou vinguts al infern, a les portes del judici final, però aquest no arriba mai, sols es troben els personatges, en una sala buida, amb una estatua de bronze de mirada penetrant; el que desconeixen és que els unics jutges que hi han a la sala, els unics executors de la condemna son élls mateixos, a través de les seves mirades inquisidores que desvetllen l'interior de les seves ànimes i mostren el reflexe de la seva bogeria, a mesura que l'obra adquireix maduresa, els protagonistes van desvestint les seves ànimes, mostrant la seva vulnerabilitat interior i exposant-se a les seves pors, més profundament arrelades.
Jean Paul Sartre prenia la psicologia des d'un punt de vista existencialista, rebutjava la visió psicoanalítica de Freud, argumentant, amb contundència i perspicàcia, que un ésser humà adult no podia ni debia defensar els seus defectes amb fets ocorreguts en la seva infància, ja que ho considerava extremadament inmadur e irracional, creant així un psicoanàlisi basat en una autocrítica del subjecte, eliminant l'autoengany basat en racionalitzacions errónies que considerava inherent a les teories del psicòleg vienès.
Sartre considerava les mirades dels altres com les portes de l'infern personal, es el ser constanment jutjat per l'altre; i en l'obra abans esmentada, s'aprofundeix en el concepte de la influència de les mirades alienes a la psique individual i personal, que mostren la realitat i a partir d'aquesta l'individu es jutjat i condemnat, solidificant, eternitzant la realitat de l'existència dels seus pecats. La mort s'expressa en la mirada dels altres, conduint-los a una mort eterna.